Hi ha una genealogia moderna de la marina. Podria començar amb l’Urgell que sabia descobrir Miró i podria seguir amb les detingudes fotografies d’Hiroshi Sugimoto
o amb les tempestes grises de Gerhard Richter. Paul Valéry s’exclamava: “la mer,
la mer toujours recommencée!” i Ramon Surinyac ens mostra aquí no sols l’inesgotable moviment de l’oceà, sinó també l’emmirallament abismal d’unes imatges alhora precises i ambivalents, instants fixats virtualment i dinàmiques evocacions
de la inestabilitat de tota realitat percebuda.

Evidentment (volem dir: gràcies a l’evidència, a allò que se’ns dóna a veure) som davant una concepció heraclitiana de les coses. Ara bé, aquesta premissa la porta Surinyac a una formulació gens excitada, sinó més aviat contemplativa i serena i,
fins i tot, malgrat el brogit de les onades que trenquen davant nostre, silenciosa.
La peculiaritat d’aquesta obra és que remet a dues dimensions estètiques diferents: la de l’autoconsciència del fet pictòric i la de la meditació a través de l’experiència sensual. Succeeix aquí quelcom d’intrigant: veiem la imatge i veiem la pintura.

La seva sèrie dels boscos, on juga amb la paradoxa entre simetria i diversitat atzarosa, evoca l’exercici psicoanalític del test de Roschard. Heus aquí que, del no res
d’uns reflexos de llum arrossegats per l’aigua o de la densitat espessa de la vegetació, sorgeix una presència indubtable, la de la pintura. No cal triar entre la interpretació
de la imatge i la fruïció sensual de la matèria pictòrica. En un univers que es fa
en el canvi, la complexitat ha de ser sempre la resposta.

— Àlex Mitrani